Cinc segons

Vaig pujar a l'altell per posar la cançó amb la qual ens vam conèixer. Aquella tarda havia de ser nostra. Aquell vespre havies d’ésser meva. Fou un veritable esforç trobar-la entre tant desordre i aldarull, però finalment allà hi era. Sabia que tenia cinc segons de marge entre clavar aquella malmesa agulla en el petit vinil i baixar ràpid l'envellida escala de fusta, estratègicament allí col·locada per evitar rompre’ns la crisma cada volta que punxàvem una cançó. Cinc segons que representaven una eternitat. Tan sols pretenia tenir-te entre els meus braços, embadalit. No en sabia més. La nostra adolescència era de joguina. La resta no veia el moment de creuar els braços al voltant del coll de la parella. Amb sort, potser vora els malucs. Els més agosarats s'apropaven, amb decisió, esquena avall alhora que elles desfeien aquest pecaminós viatge amb una afectuosa plantofada. Només cinc segons que ens arrossegarien al més desconegut dels paradisos. Passejar enllaçats de mans, tot fent equilibris sobre la finíssima línia que separava un infantil petó d'una desfermada passió carnal. Adrenalina pura bullint per les venes. Cinc segons que ens obriria, de bat a bat, les portes a les primeres passes adultes. Experiències superbes que els més avesats en això de l'amor ens havien dit a cau d’orella. Vaig fer tard. Foren més de cinc segons. Desconec que et va atraure d’aquell llepaculs. Em vas estavellar la realitat a la cara amb una violenta crueltat. Mai vas ser meva. Mai. Des d'aleshores, no vaig tornar a posar la maleïda cançó en aquell vell tocadiscs monofònic. Ara, en sentir-la una altra volta mil anys enllà, m’has vingut a la memòria. Tan sols cinc segons hagueren estat suficients.